No pretenia escriure res que fos considerat bo per publicar, ni tan sols pretenia fer literatura, només buscava expressar-se i trobar el consol que necessitava en les paraules. [Es suposava que havies de ser sincera...- es va dir.] Sí, tenia raó...
Pretenia escriure alguna cosa que fos considerada bona per publicar, fins i tot pretenia fer literatura, però ara necessitava únicament expressar-se, i tenia la certesa que, mentre es concentrés en la forma, no aconseguiria expressar res. [Però, per què?- Va preguntar-se.] No es sentia capaç d’escriure res amb cara i ulls, potser ni tan sols es sentia preparada per escriure res. S’havia aconseguit evitar durant un temps, el suficient com per adonar-se que, sinó escrivia, era [en realitat] perquè s’evitava, perquè evitava trobar-se, evitava obrir les orelles per escoltar aquella veu que prové de dins, quelcom intern que pugna per obrir un camí, a l’estomac. [en el buit].
Hi havia un buit. [Hi havia una obsessió pel buit]. Hi havia la necessitat d’ignorar aquell buit fins a la mort. Un buit psicològic, un buit eteri, un buit fictici... Un buit que el seu estomac notava. [Prova de donar-li forma, a aquest buit, com és?] És un buit molt buit, molt fosc i lluminós a la vegada, amb molta potència energètica, un buit molt ple d’energia que no aconsegueixo desxifrar, un buit que parla, un buit potent. [Prova de donar-li color, a aquest buit... Té color?] És negre, [és negre...], molt negre [molt negre...] i m’agafa l’estomac i l’apreta endins... És incòmode. [És un buit incòmode] que m’agafa, que m’empeny, que em doblega i se m’enduu, se m’enduu a tota mi al voltant de tot ell.
Però havia començat a escriure des de la tercera persona... i ara, mica en mica, he acabat parlant de mi. Saps? [Saps?] El buit s’ha relaxat, potser dorm... [Potser sí...]. Silenci.
